La gralla seca és la més antiga de les dues. Està afinada en Do i la seva tessitura abraça del Sol 3 al Do 5. Consisteix en un tub cònic d’uns 34 centímetres amb 6 forats a la part superior del tub i un forat a la part inferior (també presenten dos forats laterals situats a la part inferior de l’instrument, però no permeten cap digitació. Són necessaris per a l’afinació de l’instrument).

                                                          Gralla seca de bubinga feta pel luthier Francesc Sans. Fotografia Abacus cooperativa                                                                                        

La gralla dolça és una evolució més moderna de la gralla seca que permet ampliar la tessitura original de l’instrument fins a un Mi 3. Aquest fet s’aconsegueix disposant de més forats a la part baixa de l’instrument que es poden tapar amb claus. Canvia lleugerament la mida i la forma respecte a la gralla seca per tal de poder afinar aquestes notes més greus.

                                          Gralla dolça de banús amb tres claus feta pel luthier Xavier Orriols. Fotografia de Carles Angaril Pellicer